Tot és u: festejar i casar-se.

"L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa..."

V.A. ESTELLÉS.

Sembla que mai s'havia parlat tant de la Vall de Vernissa. Ni tampoc havien vingut tants pretendents a festejar-la, rics i ben plantats, que hui i demà ansiegen de conquistar-la. Una terra adolescent, potser quasi verge, que encara no ha aconseguit l'autoestima i la confiança en ella mateixa, com deia fa temps un entés, recelosa del seu encant, que prefereix imitar els models i les modes que li són estranyes. Una perla cobejada pels cràpules descarats de la ciutat, que venen a espavilar-la, a sufocar la seua mala consciència.
I ha sigut necessari que acudira l'empresa privada a posar en valor els actius que aquest indret conté. Per a ells, posar en valor significa traure quants més diners millor: money, money, money! Però aquesta paraula no l'usen ells; prefereixen anomenar-ho progrés. Sembla com si l'únic remei a la nostra ancestral indecisió fóra la providencial visita d'un Messies que, amb un bon feix de plànols, xalets i una motxilla plena de pals i pilotetes de ferro, enlluerne l'autoritat, amb la salvació d'unes rajoles pintades d'or.

Millor si tot això poden fer-ho abocant-se a un monument paradigma del patrimoni valencià. I les paraules donen voltes i voltes i prenen nous significats. El turisme rural i el desenvolupament sostingut s'estiren i es dobleguen fins a perdre el seu sentit. Exporten el model depredador de la costa cap a l'interior; i és que no cal batejar més conceptes: açò no és més que una prolongació de la barbàrie del litoral. En què canvia respecte a aquell model d'actuació? Mesuren el progrés en infrastructures, recursos i imatge -molta imatge-, i deixen fora la qualitat humana, relegada a un nivell anecdòtic. S'atreveixen, fins i tot, a prometre'ns mesquinament que si els deixem construir ens trauran la pudor de la vall. Gràcies, són generosos vostès: a canvi, només demanen la meitat del territori.

Ah, i faran rics de sobte uns pocs propietaris, i pobres de solemnitat els seus descendents. La desaparició de la xicoteta propietat, l'acumulació en gran empreses, aquests nous terratinents, de segur marcarà la nostra història més propera. Els llauradors, veïns i demés persones es desvinculen de la terra, de la seua terra, en un moment de crisi agrícola i donen pas a l'època del boom urbanístic, un concepte que ens sona d'un altre temps.

I els servidors que tenen encomanat vetllar per la seua prosperitat no saben ni poden convèncer-la. I tarden no res a donar-la en matrimoni al pretendent més convincent. Desig de glòria, diners i inconsciència són la dot que els nostres servidors trauen en aquest negoci del matrimoni amb els constructors. I la nostra vall, quasi adolescent, ben prompte sabrà què hi ha al darrere d'aquest enllaç. Quasi no li ha donat temps ni a festejar, ni a mostrar els seus encants. I que ningú no es faça il·lusions: ben aviat, quan la seua pell no tinga ni un metre urbanitzable, la deixaran de costat els seus marits i cercaran una de més jove, verge també. I, farta de ciment, asfalt i rajoles, plorarà amb la ment posada en aquells pares que l'enviaren a l'altar -i en els gran padrins-, mentre pensa si ha tingut un feliç matrimoni o si, simplement, ha passat per la pedra i l'han violada. Si ha participat en el projecte de la seua vida o n'ha sigut absent.