LA FALZIA, LA VEU DELS POBLES SILENCIOSOS

JOSEP CAMARENA, 

UN MESTRE CAPDAVANTER

 Gabriel Garcia Frasquet

© Miscel·lània Josep Ca,marenatr

Josep Camarena (Llocnou de Sant Jeroni, 1921) exercí la docència a l’institut laboral Ausiàs March durant el franquisme. La història amb què aleshores s’alliçonava a les aules de l’ensenyament primari i secundari barrejava les consignes del nacionalcatolicisme, els deliris imperials i la demonització de la República i els vençuts que la defengueren. I en les classes de Geografia s’atabalava els infants, encara no preadolescents, amb tirallongues toponímiques dels més remots països del mapamundi mentre que, contra tota lògica, es relegava tot allò que constituïa les vivències i el paisatge quotidià de l’alumnat. Aquest pla educatiu s’acabava d’adobar amb uns rudimentaris recursos didàctics, basats en el memorisme i la repetició. D’altra banda els continguts eren alienants. Estaven dissenyats per tal d’evitar que un coneixement profund de la realitat propiciara una conscienciació  que poguera ser la llavor d’una futura transformació social. El règim es volia immutable i l’escola era un important focus difussor d’idees que calia controlar estrictament.

Ara la psicopedagogia ens ha demostrat que l’aprenentatge significatiu es construeix a partir del que ja es coneix, del que és més pròxim, i els nous corrents educatius insisteixen en la necessitat d’arrelar les ciències socials a l’entorn per tal d’utilitzar-lo com un imprescindible punt de partença: el poble, la comarca, l’espai viscut, des del qual conéixer i comprendre el món. I aquesta és, precisament, la  línia que seguí el professor Camarena, avançant-se al seu temps, quan aquest enfocament didàctic ni tan sols s’intuïa.

En les seues classes s’estudiava la geografia humana de l’Horta de Gandia. Des de les muntanyes, els rius i els barrancs fins a les varietats de taronges i els seus preus. És a dir, el marc físic i les formes de vida dels seus habitants, que no li guardaven cap secret. I en el cas de la història, el procediment fou semblant: el ducat de Gandia, la cort literària d’Alfons el Vell, les institucions valencianes, la Corona d’Aragó i la seua expansió pel Mediterrani, els papes Borja... Així els seus alumnes augmentaven l’autoestima i, a més de conéixer d’on venien, podien decidir més lliurement on volien anar.

Aquella labor divulgadora s’eixamplà amb diverses publicacions, entre les quals destaca la Historia del distrito de Gandía (1965), que serviren de base per a la generació de joves historiadors que isqueren de la universitat durant la transició democràtica amb ànim de recuperar les arrels usurpades, tot coincidint amb l’auge de la història local. I també en aquesta vessant el nostre professor fou un veritable pioner. Durant l’època tardofranquista els temes locals quedaren pràcticament reservats als cronistes oficials, habitualment autodidactes, que, a condició de la fidelitat política, rebien el reconeixement de la seua autoritat. Ell, en canvi, els abordava amb el saber i la metodologia del bon professional; i els resultats no eren comparables.

Si al rigor del seu treball generós afegim altres virtuts que atresora com la cordialitat, la senzillesa, l’oralitat viva i acolorida que el converteix en un gran comunicador, i el compromís amb la terra que el va veure nàixer, podem comprendre perfectament l’estima, el respecte i l’agraïment que desperta la seua figura singular.