LA FALZIA, LA VEU DELS POBLES SILENCIOSOS

BRESCA

Miquel Camarena

     Rient,  rient, han passat ja just sis anys des que una colla de gent jove de Vilallonga, amb inquietuds, allà per l’any ’97 del propassat  segle XX, acomboiava de nou un grup de pioners que catorze anys abans, amb més voluntat i bon fer que mitjans, havien aconseguit abastar la important  quantitat de cinc números! I en valencià! D’una revista que, amb el nom de “Bresca”, intentava aportar un poc de llum enmig d’aquell desert cultural nacional tan fosc d’aleshores(anys vuitanta, cal  recordar-ho).

©

          Amb un reduït nombre de gent (a penes set) i un mig grapat  de col·laboradors, molta il·lusió i escassos mitjans, no cal dir-ho, començà a rodar allà pel mes de Desembre. S’encetava així la seua segona època. Bastà sols el número zero per a que doblara, a quinze, el nombre de membres i augmentara el de col·laboradors, a més de guanyar en qualitat, seccions i contingut. Des d’aleshores ha estat un no parar, sempre a la busca de la millora constant, d’impressió, de fotografia, de maquetació, portades, paper,...; també amb el temps arribaria  “la Menuda” o “Bresqueta”, separata dedicada directament als més menuts, i àdhuc concursos, passatemps, contes, el color,... tot un munt de variada i atractiva oferta per a convertir-se en quasi una perfecta revista generalista local. Val a dir que el poble s’ha implicat, acollint de bon grat el producte i avui es podria afirmar sens dubte que arriba a tots els llars lloberos, abastant  la fita dels set-cents exemplars de tiratge i els dèsset números editats. Ací és res.  

   Com és pot imaginar, d’èpoques de crisi, però, també se n’han passat; no tot ha estat un idíl·lic camí de roses . No debades  la seua gent treballa per gust i de vegades les obligacions particulars de cadascú  semblaven imposar-se ( feines, estudiants a èpoques d’exàmens, esgotament amb el devenir del temps, ...) però sempre s’ha aconseguit, fins el moment, refer-se’n.