José Ramon MODESTO ALAPONT:
A ús i costum de bon llaurador: l'arrendament de terres a l'Horta
de València, 1780-1860.
Catarroja: Editorial Afers, 1998. 326 pàg.
Els arrendaments valencians constitueixen un tema tan recurrent com bàsic
per a la comprensió de la nostra història. No sols la comarcal
de l'Horta, amb les seues peculiaritats, sinó la del conjunt d'aquest
País. Com s'ha vingut demostrant darrerament, l'arrendament a curt termini
és una fórmula molt estesa arreu del territori valencià,
la qual marca amb especial incidència la història de les darreres
centúries.
Aquest llibre és fonamental per respondre a moltes de les preguntes que s'han formulat i continuen plantejant-se al voltant de l'agricultura valenciana, les seus formes d'explotació i, sobretot, de les fluctuants relacions entre propietaris i cultivadors efectius de les terres. De fet, esbrina i furga allà on cal: en els contractes que marquen aquestes relacions però també en la llei no escrita i en la complexa pràctica real. Aquella que va definint la correlació de forces entre propietaris i colons i els posteriors sistemes de distribució de la terra. Si bé els arrendataris, en el període estudiat, no qüestionen els drets de propietat.
A més a més, amb aquesta obra s'ha donat una passa important a l'hora de superar aquell tòpic segons el qual l'arrendament rústic valencià deriva de l'antiga relació emfitèutica. Una fal·làcia que, inexplicablement, emmiralla encara alguns historiadors en actiu. L'autor no cau tampoc, com remarca el pròleg de Jesús Millán, en simplificacions excessives: a cada moment té en compte els múltiples factors i conjuntures que condueixen a unes decisions i unes estratègies que no es troben necessàriament predeterminades (tant de bo que la història es fes sempre així i no, com passa sovint, per demostrar una tesi prèviament assumida!). L'arrendament històric/consuetudinari es configura, doncs, com a conseqüència d'unes pràctiques concretes, d'una tensió permanent, d'una lluita social.
El període objecte d'anàlisi s'engega als finals del XVIII, segle en el que els preus dels arrendaments havien pujat considerablement, i deixa els arrendataris de l'Horta a les portes de les revoltes que protagonitzaran en les darreries del XIX. Es centra en les propietats d'una institució concreta, l'Hospital General de València. Tot i així, però, podem partir de la base que l'expansió de l'arrendament en les economies eclesiàstiques i no eclesiàstiques es un fet generalitzat en el període estudiat.
Molts són els aspectes analitzats i les conclusions que se'n deriven. Ací poc més podem fer que enumerar alguns d'ells, tot confiant en que el lector optarà per acudir, finalment, a l'obra que ressenyem. Potser una de les aportacions més destacades siga la comprovació de l'escassa repercussió de les mesures liberals en la pràctica real dels arrendaments de l'Horta i l'efecte limitat que les reformes borbòniques havien tingut a favor dels arrendataris. No obstant això, els propietaris tenen greus problemes per efectuar desnonaments i, en la majoria de les ocasions, s'estimen més fórmules pacients d'espera per no eixir escaldats dels processos judicials. Si bé la legislació liberal simplifica la possibilitat de substituir els arrendataris, no per això deixa de ser una qüestió problemàtica.
Al capdavall, el punt nodal del que està passant és que el propietari està perdent poder decisori, cosa greu i ben significativa. La seua capacitat d'iniciativa i d'inversió està essent superada pels colons, els quals sí prenen decisions i consumen situacions que hauran de ser acceptades, a posteriori, pels propietaris. En tot cas, s'hi incentiven les inversions dels colons, tot reconeixent els esforços realitzats. Però això no lleva perquè els propietaris facen un esforç considerable per actualitzar la renda, sobretot a mitjan segle. En realitat, davall l'aparença paternalista, hi havia una lògica econòmica centrada en la màxima rendibilitat. Les condonacions o perdons, en realitat, obeïen a un complex procés de pressions i negociacions amb uns astuts arrendataris. A la fi, però, es paga cara l'absència d'iniciativa i no s'hi pot aprofitar la desaparició del delme per traure majors profits, cosa que sí van fer els propietaris d'altres països i alguns valencians.
A partir de 1840 seran cada volta més freqüents els arrendaments que es perllonguen tàcitament, sense haver de fer noves escriptures. La particularitat de l'Horta no serà, en realitat, la continuïtat de les famílies en els arrendaments sinó, sobretot, el que aquesta es produeixca, precisament, després de les reformes liberals.
D'altres aportacions, tan sols en farem un apunt telegràfic: la diferència en els preus i capteniments de les propietats mitjanes respecte a les petites parcel·les individuals. La generalització dels contractes a sis anys després de 1806 (abans predominaven els de quatre). La pràctica del sotsarrendament i la seua ocultació. Les modificacions dels contractes per tal d'assegurar la percepció de la renda (fiadors). L'existència de colons que són els antics propietaris de la parcel·la. La taxació de la renda amb independència de les lleis del mercat. El crèdit: una via sempre per explorar. L'arròs i els consums, al bell mig d'un clàssic enfrontament entre colons i ciutat; entre comarca i capital... El tractament dels aspectes ètics, més enllà de la llei: fonamentalment l'obligació moral del manteniment de les famílies en el colonat, sempre que siguen bons conreadors i paguen amb puntualitat. L'autor parla de justícia, equitat i benignitat -o de subtil equilibri entre gràcia i justícia-.
Un dels principals problemes que presenta el llibre és el fet de centrar-se en les propietats d'una sola institució i no en diverses tipologies i casos (clergat regular i secular, nobles i/o burgesos...) que li atorgarien un major grau de representativitat i permetria tractar d'establir models. A canvi, però, s'hi trau un gran rendiment a la microobservació que es realitza. La prolixitat (amb alguna repetició innecessària) és pròxima a l'exhaustivitat.
Independentment de la vàlua de l'estudi, no puc evitar la temptació de plantejar que cal assajar altres anàlisis i síntesis que comprenguen períodes cronològics més amples. Solament així podrem entendre millor el procés evolutiu i la darrera extinció d'aquesta relació contractual per a poder comparar-la, també millor, amb la resta dels arrendaments del nostre entorn. Potser s'acosta, també, l'hora de fer una síntesi del que se sap sobre els arrendaments a l'Horta?
Si bé la redacció és correcta, potser també fora d'agrair una menor extensió en la publicitat d'aquesta mena d'estudis. Front a la sobreabundància d'informacions i materials cal fer fàcil la comunicació. A no ser que vullgam reduir la història local a un gènere residual, propi de postgraduats però amb escassa incidència social.
Jesús E. Alonso
Per a La roda del temps, revista del Centre d'Estudis de l'Horta