Santiago LA PARRA LÓPEZ.

Miramar: Ajuntament, 2003.

Fer la història d’un sol poble és un afer no solament difícil sinó, feixuc; gairebé, proper al miracle. Sobretot si falten, com és el cas, arxius tan fonamentals com són el municipal i el parroquial. Santiago La Parra, qui, en compensació, coneix a la perfecció l’arxiu dels Borja, ha pogut comprovar en les sues carns tot això i, sobretot, la idoneïtat d’un espai més ample (si més no, el castral o el comarcal) per explicar i explicar-se allò que està passant al llarg d’uns temps i al si d’una societat.

No obstant, la veritatrealitat és que el municipi -i el municipalisme- són realitats palpables i cada poble, a més d’un campanar i d’un polígon industrial, pot aspirar i aspira, de fet, a comptar amb la ‘seua’ història particular. Al cap i a la fi, la història sempre és una mirada al passat, des del present. No podem exigir al ciutadà d’avui que sàpiga allò que eren abans els termes generals (més amples que els avui existents) o que distingeixca entre, els senyorius alfonsins (de poble, per entendre’ns) i els d’alta jurisdicció. Però caldria que tots reflexionassemreflexionarem un miqueta més sobre el caractercaràcter canviant i interrelacionat dlesdels termes i del territori.

És difícil trobar una personalitat, un taranàtarannà propi, a l’antiga alqueria dels Sapuajada, dels Martorell, dels Balaguer i, finalment, com no, dels tan voraçostambé dels Borja. És, això sí, un dels pobles saforencs que Camarena definia com ‘de la falla’: situat en un alteró que, en un temps, permetia contemplar les marjals i la mar, viscudes abans d’una manera tan radicalment diferent. Per si això fora poc, Santiago ens anuncia que no hi ha personalitats que hagen triomfat en les alttres esferes de l’art, de la política o de la santedat reconeguda. Ens queda la històirahistòria humil i callada dels protagonistes anònims i familiars. Ens queda l’acció col·lectiva, malgrat els oblits o les omissions institucionals. Potser, al capdavall, siguen els mateixos veïns de Miramar els únics que saben on és (o on era) l’ànima profunda d’aquest poble.

Jesús E. Alonso