Núria SAUCH CRUZ. Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808-1844). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004. 567 pàg.

Llàstima que les tesis siguen tan llargues!! O no. Perquè aquesta és una obra que té ambició en el plantejament, fluïdesa en la redacció i arriba a conclusions novedoses que demostren com el tema carlí no es troba, ni molt menys, exhaurit. Amb Núria Sauch travessem fronteres en molts sentits: no solament en el territorial, en arribar a l’Ebre, sinó també en el temporal i l’historiogràfic.

En un temps en que revé el vell discurs simplista per enfrontar catalans i valencians és ben saludable comprovar com hi ha espais compartits que són ben reals. Un d’ells, el constituït per les comarques del nord valencià (el Maestrat i els Ports) i les del sud català, baix de l’Ebre, és l’escenari ‘natural’ en el que es desenvolupa aquest estudi. Una anàlisi que no ha estalviat esforços per exhumar arxius locals, regnícoles, estatals o estrangers. Ni tampoc en revisar economies i conjuntures; disseccionar pobles i famílies; comptabilitzar combatents i resseguir biografies. No s’han estalviat esforços: estem davant d’una ‘magna obra’.

La primera qüestió que cal remarcar és que ja no ens val el plantejament dualista d’identificar un pretés endarreriment econòmic-social-ideològic per explicar l’arrelament secular del carlisme en certes zones Una implantació ben real, fins el punt de fer-nos parlar d’un país carlista. Encertadament, l’autora explora el rerafons del creixement del XVIII i la crisi de la seua darrera dècada; ressegueix el tarannà de les oligarquies municipals a Ulldecona i Vinaròs; esmicola la seua estructura socioprofessional... Tot això per arribar a l’inici d’un seguit de conflictes civils i bèl·lics sabent on som i d’on partim. Perquè allò d’arribar a fer una història ‘total’ i no parcial o esbiaixada queda molt bé; però requereix un esforç gairebé sobrehumà per sortejar les trampes de l’explicació simple, acostar-se als més diversos aspectes de la realitat i elevar-se a l’altura necessària per veure el conjunt social.

Un magma social que, una vegada més, trenca esquemes com més s’investiga: la composició social dels carlins no era tan radicalment diferent a la dels liberals, com es podria pensar d’antuvi: hi ha una majoria de camperols, és clar, però no manquen els artesans, ni els comerciants (ni els nobles provenint del negoci) ni, per suposat, les professions liberals, com ara els advocats i notaris que lideren unes i altres opcions enfrontades. Tot això ens fa reflexionar sobre l’autonomia del factor polític. Una de les claus explicatives que aporta Núria és la lluita pel poder a nivell local, les xarxes d’influència existents i les bandositats implicades. Aquestes són les que comporten, molt sovint, les adscripcions de famílies i grups en partits radicalment enfrontats, els quals poden ocupar el poder municipal en aparent contradicció amb els vents de la política nacional. Així passava a Ulldecona, el 1822, quan en ple trienni liberal era promocionat l’absolutista Damas Montrós com a secretari municipal.

El llibre ressegueix les continuïtats que hi ha entre els combatents de la Guerra de Napoleó, els del trienni liberal (1822-1823), la revolta dels malcontents (1827), la guerra carlina o de Cabrera (1833-1840) i encara l’anomenada Guerra del Groc (1842-1844), que tanca el cicle. Hi ha, per tant, una guerra intermitent però constant que ve de conflictes antics i que s’escapa dels terminis i acotacions tradicionalment acceptats. Una guerra que s’expansiona des d’ací per bona part del País Valencià i de la Manxa.

Núria ens descriu a la perfecció tant la cúpula militar com els caminadors incansables que abandonaven les seues cases i famílies, però sabent amb qui anaven. Les faccions o partides oferien un jornal i la possibilitat de botins; però tampoc no eren grans els avantatges materials o certa la proximitat a la llar. El perfil del guerriller era, majoritàriament, el d’home jove (sovint un adolescent o en edat de quintar), fadrí i camperol; però hi havia gent de moltes altres procedències i edats. En la cúpula, eclesiàstics i quadres dirigents encobrien, participaven, finançaven o adoctrinaven en l’antiliberalisme. Com remarca l’autora, el desenvolupament del carlisme anava lligat a la capacitat d’aquestes oligarquies per fer creïble i real una hipotètica alternativa al liberalisme del XIX, fonamentada en els vells i bons temps. Ulldecona o Morella, d’un costat i Vinaròs o Castelló, de l’altre, ens apareixeran com els paradigmes de l’hegemonia carlina, en el primer cas, i liberal, en el segon.

Al llarg del llibre tindrem ocasió de córrer un munt de viles, pobles i racons amb els capitosts carlins i les seus gavelles. Els fets bèl·lics podran ser resseguits junt a Sempere, Chambó, Tallada, Forcadell, Cabrera i un munt de militars atípics: Si bé de diversos orígens socioprofessionals, la seua major part provenien de la lluita guerrillera i constituïen un referent bàsic del moviment, un ‘nou tipus’ de líder que no venia de les oligarquies locals, sabé generar la confiança dels seus seguidors i acabà ‘administrant’ els territoris en les etapes de major control.

Les causes de l’adscripció al carlisme ens apareixen, tot plegat, ben diverses: hi ha, no cal negar-ho, un context de misèria general. Però també raons més concretes. Una pèrdua d’autonomia dels ajuntaments amb l’aplicació de la nova política fiscal (amb la qual cosa depenien, en excés, d’un impost tan impopular com el dels consums). Hi havia pobles dividits en què el bàndol antiliberal era clarament hegemònic; tertúlies; amistats i rancúnies; o l’explotació d’un arrelat sentiment antifrancés. També trobem, és clar, causes més específicament militars: la feblesa de la Milícia Nacional; les decepcions en la promoció a graus superiors (durant la dècada ominosa) o, pel contrari, les perspectives d’ascens al bell mig de la guerra; la inoperància de l’exèrcit liberal, dependent de tres capitanies generals diferents; o de les lluites internes en què participaven els general Van Hallen, O’Donnell o Espartero. Al capdavall cal calibrar, sobretot, la gran complexitat de l’entramat dirigent i de la seua base social.

Finalment, doncs, ens trobem davant d’un mosaic ben colorejat. Davant, també, d’un títol poc literari però absolutament exacte. És cert, això sí, que l’autora, amb el camí recorregut, hagués pogut anar una miqueta més enllà en alguns aspectes teòrics. La lògica del poder local, el recurs a la violència, les formes de fer la guerra o la mateixa (no) correspondència entre classes socials i opcions ideològiques són temes que conviden a la reflexió arran de descripcions tan prolixes i completes. Les seues conclusions, en tot cas, coincideixen amb les de Jesús Millán, potser l’autor més qualificat amb que comptem en aquests afers.

Encara ens resta a tots, pendent, el repte de comunicar aquests sabers de forma més sintètica i més rítmica. Prescindint d’introduccions metodològiques escaients per al món acadèmic. Es tracta de guanyar en lectors sense perdre seriositat en els plantejaments. Cal comunicar la ciència i arribar als veïns que habiten aquests països de mar i muntanya.

Jesús E. Alonso i López

Per a Levante-EMV