Afortunadament,
la vitalitat de l’actual panorama historiogràfic ens toca de ple. Vicent
Mahiques ve a demostrar-nos un grau de maduresa personal i col·lectiva que ens
ompli de goig. Sobretot perquè fa de la vall del Vernissa, inclosa en el terme
general de Palma, objecte de la seua
anàlisi. El llibre de Vicent, junt a altres projectes, ve a tractar amb detall
i profunditat una de les subcomarques de la Safor que menys xafada havia estat
fins fa poc. Gairebé podríem començar a posar en qüestió allò de ‘els pobles
silenciosos’. S’hi parla a bastament de la Vall del Vernissa i, també, ‘des de’
la Vall.
A nivell saforenc és important que l’estudi de l’entramat
senyorial, fins ara centrat en els Borja, comence a completar-se en un
territori que permet compaginar una gran casa senyorial –els Montcada, senyors
del castell- amb altres senyories menudes i diverses. Unes, al segle XVII,
encara canviaven acceleradament de mans (sobretot Ròtova i Castellonet) mentre
que Llocnou i Alfauir romanien secularment sota el domini dels jerònims de
Cotalba; i Almiserà sota la batuta dels Ros. A tot això, cal afegir que han
estat emprades una gran diversitat de fonts (parroquials, senyorials,
judicials, notarials...), cosa que afavoreix una visió ampla i contrastada; i
certifica igualment la utilitat dels esforços realitzats per tal que el Centre
Comarcal d’Arxius dispose de bona part d’aquests fons en microfilm o documents
d’ordinador.
El
llibre no pretén grans reflexions o descobertes teòriques; a canvi, aconsegueix una intel·ligent esquematització
i redacció que copsa l’atenció d’un ample arc de lectors en el que de segur ens
podem sentir inclosos. No debades, Vicent ha estat i és un apassionat lector,
al temps que un pacient restaurador de biografies; i això es deixa notar.
L’obra comença donant
notícia del terme general del castell de Palma, del poble pla i de l’expulsió
morisca. Fa, així mateix, un bon repàs als grans senyors, però també als
petits, qüestió en la que ens detindrem amb més pausa Són aquests uns temps
violents, de crisis, de bregues i d’acalorades discussions. La terra i l’aigua,
com tantes vegades, estaven al bell mig d’aquestes disputes. L’autor acaba el
seu discurs amb un repàs per la vida quotidiana (els oficis, el vestit, les
festes...). És allò que, potser, més li plau: revisitar i fer reviure els
protagonistes oblidats. Facilitar-nos un connexió i una finestra als
sentiments; a les trames o màfies familiars, incloses aquelles que acollien la
delinqüència i el bandolerisme. A tall de remat, el llibre acaba amb un bon
apèndix documental i un valuós recull toponímic de la baronia.
Tota
l’obra té el seu interés, la seua coherència, i està farcida de referències
contínues al nostres pobles. Són remarcables, però, algunes planes que parlen
en particular dels pobles del Vernissa, si bé cal no oblidar la idoneïtat de la
baronia de Palma com a àmbit d’estudi. Ambdós aspectes es veuen especialment
reflectits en el cas paradigmàtic i ben estudiat dels Faus, cacics d’Ador que
acabaren esdevenint senyors de Ròtova.
Josep Faus, de fet, formava
part d’un ample i complex clan amb eclesiàstics, arrendadors de drets,
d’almàsseres, i propietaris importants. A les darreries del XVII tenia teixida
una important xarxa caciquil al seu voltant, en bona part fonamentada per la
seua capacitat d’influència i de donar treball. No ens ha de sorprendre que els
mateixos justícia i jurats de la baronia (càrrecs municipals comuns a Palma i
Ador) foren sovint hòmens ‘seus’. Ni que encapçalara un motí del poble contra
l’ocupació de la vicaria d’Ador pel monjo jerònim fra Esteve Mateu, a qui expulsaren a espentes de l’església: els
d’Ador, i Josep Faus al seu capdavant, s’estimaven més un clergue secular, el
qual estaria més prop dels seus interessos (fins i tot de la seua família) que
no els de Cotalba. Josep Faus es trobava en situació i amb forces per emprendre
la carrera cap a l’ennobliment i així ho va fer: el 1675 va comprar el lloc de
Tossalet, prop de Xàtiva, i, finalment, el 1695, comprava Ròtova a les germanes
Josepa i Vicenta Balaguer Carròs.
Mahiques
dedica també unes planes de notícies inèdites sobre els petits senyors de
Ròtova, Castellonet i Almiserà al XVII. La desvalorada Ròtova va passar per
moltíssimes mans fins arribar als Faus: els Arnau, Navarro, Polop, Baiarri i,
sobretot, els Balaguer, que detentaren el senyoriu més de mig segle.
Castellonet també passà per diverses incidències familiars dels seus senyors i
fins i tot estigué senyorejada, després d’un plet, per sant Jeroni de Cotalba,
durant una vintena d’anys; fins que el vengueren, el 1667, a Antoni Almúnia,
senyor del Ràfol d’Almúnia i fundador del vincle del mateix nom. Els Almúnia
tenien uns orígens socials semblants als Faus. Procedien, en el seu cas, de
Benigànim, i va ser el fill major d’Antoni, Joan Almúnia i Esparsa, qui
guanyaria el títol de marqués del Ràfol d’Almúnia el 1687.
La
baronia d’Almiserà pertanyia als Ros, els quals emparentaven, entre altres, amb
els Ferrer, senyors de Daimús. Això no els impedí passar moments difícils, cap
a la mitjania del segle, que resolgueren en part posant-se al servei dels
Borja: la qual cosa, al seu torn, els posava sovint en contradicció amb el fet
de ser vassalls dels barons del castell de Palma.
Potser
les fonts més ‘agraïdes’, de les emprades per Vicent, han estat els processos
judicials derivats de la jurisdicció criminal, en mans dels Montcada. Això ha
permés reconstruir moltes escenes de la vida quotidiana: el picat de l’espart,
partides de pilota i de cartes, festes... i especialment els virulents
enfrontaments en què derivaven enveges i disputes. El més important és que amb
el llibre de Vicent tenim l’oportunitat de reviure, de reconéixer antics,
anònims i propers protagonistes de la nostra història que, de segur, es veurien
sorpresos de la seua momentània resurrecció, de la ma de Mahiques. Gràcies,
Vicent, pel teu esforç tan ple d’estima.