Eladi MAINAR:
'El bombardeig de Xàtiva de 1939'.
Temes d'Història local, vol IV. Separata del diari Levante-EMV.
Edició de la Costera-La Canal-Vall d'Albaida, 1997.
De les bombes a l'exili. Gandia, 1939.
Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001
Eladi Mainar es va fer historiador amb la seua investigació sobre l'alçament
de juliol de 1936 i, des d'aleshores, no ha parat de furgar entre arxius i testimonis
vius per tal d'esclarir fets. Uns fets molt sovint vergonyants que, no obstant,
és necessari conéixer i recordar. Almenys, per no repetir-los.
Afortunadament, amb la distància, les coses es veuen d'una altra manera.
Però els nostres vells segueixen encara tremolant en recordar el brunzir
d'aquells avions que anunciaven la mort i la destrucció
Tant el quadern de 14 planes editat per Levante com el llibret de 62 confegit amb motiu de l'exposició del mateix nom són menuts i humils: però marquen alhora una fita per l'enorme interés del material gràfic que reprodueixen. El nucli central de les fotografies es troba constituït per les imatges que Mainar ha aconseguit aplegar en les seus visites als arxius de Londres i Roma. A més de vaixells enfonsats i bombarders que ens 'visitaven' amb assiduïtat, les reproduccions impacten, sobretot, perquè copsen el mateix moment en què les bombes eren llençades o explosionades. Al mateix temps, ofereixen instantànies aèries d'uns paisatges que avui s'han transformat radicalment.
El textos que acompanyen ens introdueixen en la situació dramàtica que es va viure en els darrers mesos de la contesa. Entre altres coses, destaca la importància de l'ajut italià a l'aviació franquista, la qual cosa contrasta amb l'ambigüitat i la paràlisi francesa i anglesa. La Legionaria della Baleari i també l'alemanya legió Còndor foren armes poderoses i decisives per a guanyar la guerra. A elles s'havien d'afegir tan sols alguns hidroavions que eren coneguts popularment com a 'la Pava'. Un d'ells era conduït personalment per Ramon Franco.
Durant el conflicte, nosaltres formàvem part de la reraguarda. Des
de les hortes enviàvem queviures i des de ciutats industrials com Alcoi
mantes i armes. Des de tot arreu, un degoteig continu d'hòmens circulava
cap al front: primer voluntaris i després no tant. Però no ens
lliurarem dels odis i dels assassinats, durant i després. Ni de les explosions.
El febrer de 1937 queien sobre Gandia les primeres bombes amb el resultat de
16 morts i 30 ferits. A tres quilòmetres, el seu port era un punt estratègic:
homes i mercaderies (armes entre elles) podien entrar i eixir del País.
Els grauers, així com els alcoians o els habitants de les ciutats, fugint
de la mort, hagueren de buscar familiars i amics als pobles de la rodalia, que
els acollien amb germanor.
A Xàtiva, l'atac més recordat és el que va tenir lloc a les darreries de la contesa, quan s'havien enfonsat els fronts de l'Ebre i d'Extremadura. El 12 de febrer de 1939, en el mateix moment en què arribava un comboi de soldats a l'estació de tren, cinc avions Savoia llençaven 20 bombes de 250 quilògrams que provocaven 109 morts. Hi havia un munt de gent que esperava. I es va trobar amb la mort.
Les principals ciutats de les CVC foren objectius militars de l'aviació franquista. Dénia, com Gandia, tenia port. Alcoi havia transformat la seua indústria per a la fabricació d'armes i Xàtiva era un nucli important de comunicacions. Avui encara resten refugis; alguns d'ells restaurats, com el túnel que travessa la muntanya del castell de Dénia. A la fi del conflicte, els qui fugien de Franco es concentraren a Alacant. Però allò fou una gran trampa i la majoria foren fets presoners. L'eixida bona havia estat la del port de Gandia. Però allí tan sols embarcaren uns pocs privilegiats, membres del Consell de Defensa.
Jesús E. Alonso
Per al setmanari Comarques Centrals-Levante-EMV