Josep Enric GONGA I COLOMINA:
La ciutat i els costums: una aproximació a la vida quotidiana de la
Gandia del XIX.
Simat de Valldigna: Edicions la Xara, 2000
Els repetits anys dels Borja i, en general, les commemoracions al voltant dels
més destacats homes de lletres de la nostra edat mitjana han rescatat,
o van rescatant, una parcel·la important del nostre passat que, potser
per llunyana, ve envoltada d'un caràcter màgic, sumptuós
i, en certa mida, clàssic.
Els temps contemporanis (aqueix període de 200 anys que ara tanquem, almenys numèricament) no han deixat en la memòria dels gandians persones o personatges tan rellevants i universals com l'Ausiàs March. Potser no els hi ha; o no s'han descobert i recreat amb tanta èmfasi i passió. Ens endinsem, així, en una època en què, ara com ara, manquen aquells personatges que, cofois i desvanits, solem associar amb les glòries locals i amb uns temps, uns vestits, uns costums o una llengua. Potser aqueix buit gandià es podria compensar, en bona mida, amb uns germans Villanueva xativencs o un Gabriel Siscar olivà el qual, si més no, és un bon exemple d'un il·lustrat que va viure amb intensitat, i en primera línia, els canvis revolucionaris que tenen lloc amb la guerra de Napoleó i la constitució de Cadis, 'la Pepa'.
En el segle del definitiu esfondrament de l'obscurantisme i de la invenció de noves tradicions, Josep Enric Gonga, actor, escriptor i tantes altres coses, ens convida a fer una mirada ben diferent d'aquella enlluernada per antics llustres, més o menys nobiliaris. En el llarg i complicat procés per recuperar la nostra memòria ens ofereix una nova criatura entre històrica, antropològica i literària.
Si llegírem el llibre des d'una òptica històrico-acadèmica, segurament trobaríem alguns ets i uts. És ben cert que no hi ha notes a peu de plana ni una bibliografia sistematitzada. Tanmateix, allò realment important és que es fa possible el diàleg entre els lletraferits i la història i, de retruc, aquesta es fa llegible, sentida, pensada i arrelada a una cultura, la nostra, que no és, solament, la passada i enyorada sinó, sobretot, aquella que anem creant i produint dia a dia, entre tots. La investigació punta és important. Ben cert. Però si no la traduïm en un llenguatge normal, viscut, que ens sàpiga transmetre emocions o complicitats, no estem fent res.
El llibre parteix, molt significativament, d'un moment decisiu de la nostra vida ciutadana. Com deia pomposament la impagable publicació que va ser 'El Litoral', allà pel 1881, 'grandes intereses se agitan en esta privilegiada comarca: importantes problemas se están formulando cuya solución ha de contribuir a su engrandecimiento moral i material' (com es veu, la materialitat i la moralitat anaven unides per una 'i' conjuntiva, no per una disjunció). En aquell any, amb l'arribada del ferrocarril a Gandia, l'enderrocament de les muralles, l'ús de les primeres motobombes per al rec i la celebració d'una gran exposició regional bufaven amb força els vents de l'accelerada modernització d'una ciutat, la qual va tenir aleshores els seus primers compassos.
L'obra s'estructura bàsicament en dos grans blocs. En el primer s'intenta esbrinar de quina manera les classes subalternes es relacionaven amb el seu espai material a través del treball, l'intercanvi, la casa, la roba i l'alimentació. En la segona es parla de la cultura immaterial, és adir, de les relacions amb el poder, l'educació, l'exèrcit les associacions, la família... i, per suposat, de les festes i les creences religioses, de les quals matèries Gonga és molt bon coneixedor.
Un dels aspectes més definitoris del llibre és la sensibilitat
de l'autor pel que fa el conflicte entre la cultura popular i la cultura burgesa,
la qual cosa es veu molt ben reflectida en el món de la festa: si en
els inicis del segle les celebracions més importants eren el Corpus,
la Setmana Santa i les festes patronals, a poc a poc el carrer s'abandona i
les classes benestants revaloritzen l'àmbit d'allò privat, en
el qual es realitzen balls, convits i altres actes que aniran cobrant progressiu
protagonisme. A les darreries de segle ja s'ha assajat la fórmula fallera
i la Setmana Santa ha canviat essencialment amb la desaparició de la
'Visitatio', un drama litúrgic d'arrels medievals, i la formació
de noves confraries.
Com ben bé diu Michelle Vovelle, la religiositat popular és un
tema cosí-germà d'allò que se sol dir cultura popular i
Gonga fa molt bé en distingir entre Església-institució
i religiositat popular: Quan parlem de religió hauríem de diferenciar-ne
dos aspectes: el seu corpus de creences i tota una sèrie de pràctiques,
de vegades no molt ortodoxes, que segueixen molts creients (com passa, per exemple,
a la medicina...)
Tot plegat, la lectura d'aquest llibre no sols és recomanable sinó fàcil. Afortunadament, ho puc dir amb tota sinceritat i sense cap càrrec de consciència d'enganyar ningú.
Jesús E. Alonso
Per a Comarques Centrals-Levante-EMV