Josep Maria FRADERA
Gobernar colonias
Barcelona: Ediciones Península, 1999.
Després de les celebracions del centenaris del 92 i del 98, ambdós
connectats amb el fet colonial, cap dir que, efectivament, se n'ha fet memòria.
Però no sempre això ha significat un canvi o un reenfocament de
la nostra mirada i la nostra consciència del fet que, fins fa quatre
dies, com aquell que diu, Espanya ha estat una realitat territorialment i políticament
ben diferent.
En front del predomini del tractament dels aspectes econòmics o més estrictament militars a l'hora d' encarar el fenòmen colonial, les propostes de Josep Maria Fradera en el sentit de revaloritzar la variable política són ben interessants. Fradera, catedràtic d'història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, ha fet un llarg periple intel·lectual i espacial per arribar a apuntar alguns dels trets fonamentals que caracteritzen els models colonials implantats en el XIX, tant europeus com, particularment, el català-espanyol.
A nivell global, ens trenca primer la imatge d'unes societats extraeuropees incapaces de dotar-se d'una estructura estatal; aspecte ben important, perquè, és clar, d'assumir aqueixa incapacitat a justificar la intervenció dels estats civilitzats, hi ha un pas ben curt. La intervenció que, efectivament, es dona, tractarà, davant de tot, de transformar les estructures productives i tributàries a la mida europea: no debades, governar és, al capdavall tenir la capacitat d'imposar impostos.
Fradera ens explica, sobretot, els moments clau o constitutius del model colonial del XIX, en els quals hom passa del mercat protegit a l'expansió de base territorial a l'Índia i Indonèsia. Lligada a aqueixa nova manera d'exercir el domini hi havia la perversitat implícita en 'l'experimentació' de models amb alts costos i riscs.
Els tres assajos que es centren en el colonialisme espanyol posen en evidència alguns dels trets essencials del que fou el model imposat a Cuba i Puerto Rico arran del daltabaix de l'antic ordre colonial lligat a la crisi de l'Antic Règim. Particularment, aqueix model es va caracteritzar per un majúscul exercici de la coerció i de la força militar. El 1837 es suprimien els drets polítics dels criolls i els seus diputats eren expulsats de les corts. Es passava d'un concepte de nació única, consubstancial a la revolució liberal, a un concepte de nació... i colònies. La por a la secessió americana arrelada entre els liberals hauria de ser complementada a les Antilles per la por dels criolls a ser dominats pels negres. Així, la manca de llibertat política i de la pervivència de l'esclavatge s'entrellaçaven. El treball esclau no solament tenia una importància econòmica sinó una funcionalitat política plantejada en la teoria de l'equilibrio de razas.
Fradera ens explica ben bé la gènesi d'aqueix model a través de la pugna que la intendència i les audiències tradicionals tenen amb els cada cop més totpoderosos capitans generals de les Antilles. Especialment interessant és el capítol dedicat al tema de raça i ciutadania, en el qual s'esmicola i s'analitza ben a fons com els liberals espanyols trauen del calaix els estantissos plantejaments racistes.
Fet i fet, una vegada més sembla evidenciar-se que els valencians foren escassament presents a Cuba. Altrament, la gran implicació dels comerciants-naviliers catalans en els negocis ultramarins els faria alhora responsables en la intransigent política estatal que dugué al desastre del 98.
Jesús E. Alonso
Per a Postada-Levante