GRAU ESCRIHUELA, Antoni F.
Domini i propietat a la Marina Alta: Dénia, Xàbia i el Verger.
Segles XV-XIX.
Dénia: Ajuntament de Dénia i Institut de Cultura Juan Gil
Albert, 2001.
Antoni Grau és un d'aquells investigadors resistents, 'malgrait tout', en els que la vocació i la perseverància han pesat més que no les circumstàncies adverses. El 'self made', però, s'ha combinat amb la sàvia direcció i els consells d'historiadors de la talla de Joan Romero, Jesús Millán o Manuel Ardit.
Uns altres pols que ens poden fer entendre la seua tasca investigadora són la seua localització física i de compromís en i amb les comarques valencianes, així com la seua intensa navegació en les fonts d'un arxiu tan ample i ric com el dels ducs de Medinaceli. El volum que comentem és, en realitat, la culminació d'un ample itinerari que ha portat l'autor pels dominis valencians d'aquesta casa nobiliària, sobre l'entitat i abast de la qual no cal insistir ara i ací . S'hi tracta, però -avancem-, d'uns dominis sobre els quals s'exerceix un poder superposat, en certa mida 'superficial'.
És clar que hi ha unes altres coordenades, historiogràfiques, en les quals hauríem d'inserir el treball. Aquest no s'entén si no és en línia amb el gegantí esforç realitzat en les darreres dècades per tal d'esclarir els canvis estructurals en la societat mediterrània de l'edat moderna. Amb la particularitat valenciana que, a l'entremig, hi havia un tall tan transcendental com discutit: el del foragitament dels moriscos, avui entès com un acte de neteja ètnica. Una decisió lligada a la llarga i estesa incompatibilitat entre dues de les cultures del 'llibre' i a la mateixa construcció de l'estat nacional. Un fet que per als valencians, a més, semblava tenir el caràcter d'una segona acta de naixença col·lectiva.
Una de les grans virtuts del treball és l'ample ventall cronològic que compren. Els recorreguts de curta durada dificulten la perspectiva temporal mentre que, precisament, aqueixa pot constituir una de les aportacions més valuoses de les investigacions espacialment localitzades.
El llibre s'estructura clarament en tres parts. En la primera, introductòria, s'hi parla de fonts i metodologia, de la casa de Medinaceli i s'entra a valorar la carta de població posterior a l'expulsió en la població del Verger. El nus central rau en l'estudi de l'estructura de la propietat a partir de capbreus, llibres de peita i de l'equivalent. Finalment, s'hi fa un seguiment breu però significatiu de l'evolució de la renda i de les despeses senyorials.
La casa ducal de Medinaceli va senyorejar el marquesat de Dénia des de mitjan segle XVII fins als inicis del XIX. El fil conductor de l'assimilació es trobava en el casament del cinquè marqués de Dénia, favorit de Felip III (el duc de Lerma) amb Catalina de la Cerda, filla dels ducs de Medinaceli. A les darreries del XVII, el vuitè duc, Juan Francisco de la Cerda i Enríquez de Ribera (1637-1691), seria el gran artífex de l'ampliació patrimonial i senyorial de la casa, a través del seu matrimoni amb Caterina Antònia Folch de Cardona i Aragó, primogènita i hereva de les cases de Dénia-Lerma, Sogorb-Cardona i Comares. La fi d'aquesta història senyorial va estar la incorporació de Dénia a la corona (1804) i l'abolició posterior dels drets senyorials en la resta de pobles. No sense un gran plet que es va allargassar fins a la segon meitat del XIX.
El sud valencià, inicialment, havia patit un procés de senyorialització molt menor que el nord. Tot i això, cap al segle XV, aqueixa tendència, a la Marina, era ben intensa. En el cas de les antigues viles reials, això significava que les senyories que s'hi implantaven eren de caràcter netament jurisdiccional. El domini sobre la terra era feble, quan no inexistent, i les rendes es basaven en aquells drets que el monarca havia aconseguit retenir fins aleshores. El cas del marquesat de Dénia, creat el 1487, era paradigmàtic. Segurament per això la memòria local d'un personatge tan significatiu com va ser el cinquè marqués (duc de Lerma) guarda records favorables per a la ciutat de Dénia. Els privilegis aleshores aconseguits per la ciutat no anaven lligats, ni molt menys, a una augment de la pressió impositora. Del seu costat, la història local del Verger s'hauria d'inserir en el marc d'una extrema inestabilitat de les petites senyories valencianes a l'edat mitjana.
La carta de població del Verger no difereix molt del munt que se'n van promulgar després de l'expulsió morisca de 1609. Arran d'ella, l'autor qüestiona l'existència d'un enduriment en comparança amb la situació anterior i identifica un procés de diferenciació social lent i bàsicament de grau. Refusa l'existència de favoritismes pronunciats en el moment de la repoblació i entra a valorar alguns dels aspectes que afecten l'acompliment real de la lletra de la carta: l'aplicació dels censos i les seues modificacions a través de concòrdies posteriors. A les viles de Dénia i Xàbia, l'entitat dels censos emfitèutics anteriors a l'expulsió era reduïda. En elles no calia, altrament, una reorganització feudal, per ser llocs de poblament antic. Tot i això, sembla ser important la marginalitat social en la mida que sembla evident la tendència a fugir i repoblar altres municipis amb posterioritat a l'expulsió.
En el capítol dedicat a l'estructura de la propietat es desenvolupa una anàlisi de les previsibles arran de les fonts emprades. L'estudi de successives descripcions de terres permet parlar, així, d'una diferenciació social que ja havia estat significativa al si de la pròpia comunitat criptomusulmana (així li agrada identificar-la a Grau, amb un qualificatiu força adient). A Xàbia, la majoria dels antics emfiteutes eren musulmans d'alqueries veïnes, sobretot Gata i Pedreguer. Aquests, donats els seus problemes demogràfics, pressionaven sobre la terra i feien més conflictives les ja problemàtiques relacions cristians-moriscos.
Al llarg del XVII i XVIII l'autor observa, altrament, un predomini de la tradicional agricultura cerealícola, fins i tot a l'horta i la marjal. Així s'esdevé als terrers seniats, a les alqueries i a les heretats, malgrat el progressiu comerç al voltant de la sal, el peix salat i fresc; el vi i l'aiguardent; l'ametlla, la seda i, a la fi, sobretot, la pansa.
Amb uns nivells demogràfics més aviat baixos, al parcel·lari de Dénia i Xàbia predominaven els trossos més grans, els quals resultaven de l'addició de parcel·les més menudes i solien ser múltiples de jornals (mesura local d'una mitja hectàrea). Tot i això, per a 1734, Grau considera l'estructura social no polaritzada, però sí diferenciada. Els emfiteutes no autosuficients n'eren al voltant de dues terceres parts, alhora que controlaven una quarta part dels terrers. L'església no tenia un domini útil significatiu. Predominaven, per tant, els Dons i ciutadans que solien ocupar els càrrecs municipals, algun noble com el marqués el Ràfol i els comerciants i mercaders (sobretot pel que fa la propietat urbana). Només el 13% dels predis urbans eren censats, mentre que la resta eren alodials. Altrament, dues terceres parts dels deniers fruïen d'habitatge en propietat.
Durant el XVIII, el comerç va cobrant protagonisme. Famílies franceses com els Fourrat o els Morand ingressaven un 80-90% de les seues rendes per aquest concepte. En el trànsit al XIX s'incoava la inversió en immobles per part de la burgesia valenciana (sic), alhora que ascendia una nova burgesia comercial que invertia en terres. Aquesta qüestió ve relacionada, segons l'autor, amb l'agilitat del mercat i amb l'escassesa de bens amortitzats a la comarca. En contrast, el senyor feudal deixava escapar l'oportunitat de ser comprador preferent, la qual li concedia la fadiga. Era conscient, al capdavall, del gran capital que deuria haver invertit per consolidar el domini eminent amb l'útil.
Bàsicament, les conclusions es resumeixen en el fet que Dénia no era igualitària i oferia un mercat obert de la terra en el marc s'una societat dinàmica. Tampoc el Verger ho era, el 1596, amb la qual cosa (lògicament, al meu entendre) seguim sense tocar la utopia igualitària.
Altrament, l'autor identifica una agricultura de subsistència la qual cosa no exclou l'escampament de conreus comercials. Més interessant i atrevida ens sembla, tanmateix, la idea plantejada per Jesús Millán al pròleg, segons la qual la decisió de molts llauradors per plantar conreus mercantívols no es feia en virtut d'un creixement lineal sinó precisament com a una forma d'eixida a una situació problemàtica. Allò que sí es remarca al llibre és que l'escampament dels cultius arboris era una forma d'escapar als rendiments cerearícoles decreixents.
El creixement demogràfic denier als segles XVIII i XIX va ser meteòric, intensíssim i molt per dalt de la mitjana valenciana, ja de per sí elevada. 'Tan sols' entre 1800 i 1850, la seua població es quadruplicava, i aquest és un aspecte que no s'ha tingut suficientment en compte en l'estudi que tractem. Sí s'esmenten les vingudes de comerciants francesos o la colonització de marjals i noves terres secanes, però sense donar les raons suficients per a explicar una creixença tan extremada que feia remembrar l'au Fènix al vell cronista Chabàs. Dénia, de fet, havia patit una radical destrucció militar i urbana quan fou assetjada per les nombroses tropes del cavaller d'Asfeld el 1707 i 1708. Allò que sí queda clar (un cop més) és que l'heterogeni grup de 'capes urbanes' (professionals liberals, clergues, funcionaris senyorials...) consoliden la seua posició d'avantatge front a la gran noblesa.
Amb la tercera i darrera part del llibre retornem, de bell nou, als Medinaceli. Ara, concretament, en el repàs de les seues propietat i rendes. Segons Atienza, aquesta casa accedia al tercer lloc entre els grans d'Espanya al marge de l'evolució del seu patrimoni valencià. Com ben bé sabem, passar a senyoriu no havia implicat un empitjorament de les condicions socials sinó un traspàs de rendes reials al senyor. Entre elles destacaven, sense dubte, les derivades de les almadraves o factories pesqueres, la concessió de les quals es consolidava el 1603 i aportava més del 50% dels ingressos. Tot i això, cal no oblidar la presència d'una partició dels fruits, al Verger, força elevada, la qual arribava a la meitat de la producció dels arbres i a un terç dels grans.
En conjunt, els drets són considerats no massa diferents d'altres cases nobiliàries (si bé caldria remarcar la particularitat de les almadraves): drets jurisdiccionals, terç delme, censos emfitèutics, monopolis o drets prohibitius, cases i finques senyorials.
Com no podia ser d'una altra manera, aquests drets entraven sovint en contradicció amb els desitjos dels poders locals. De fet, hi havia regalies que, en principi, corresponien a la senyoria i de les quals, en canvi, fruïa la ciutat de Dénia com a propis. Altrament, el duc i els seus administradors trobaren greus problemes per fer valdre els seus nivells de jurisdicció superior als pobles de la comarca, com també a la propera vall del Vernissa, a la Safor: la presa de possessió li va ser negada als pobles de Gata, Pàmies, Sagra, Sanet, Pedreguer i Ràfol d'Almúnia, lloc aquest darrer on només reconeixen el marqués del Ràfol.
Grau ens parla de l'existència d'una bona organització de l'administració senyorial en el XVIII (millor que no la dels seus competidors, els Osuna), la qual experimenta variacions que mereixen ser estudiades. Fins al punt que la seua xarxa era capaç de neutralitzar intendents, audiències i cancelleries. No resta clar, tanmateix, allò que va passar el 1804, quan les seues influències fracassen en evitar el traspàs de Dénia a la Corona. En canvi, sembla, sí funcionaren millor durant la dominació francesa, quan l'estàtua del duc fou desenterrada i recuperada des d'una fossa al castell. En tot cas, això és cert, després de 1804 la monarquia passaria unes rendes en concepte d'indemnització pels prejudicis ocasionats.
Tot amb tot, sembla concloure's que l'evolució de la renda s'adaptava bé a la tendència inflacionista marcada pels preus del blat, tot al temps que una part substancial dels ingressos anaven a engrossir els fons de la comptadoria central a Madrid. L'increment de la renda era més considerable al Verger, on les rendes es trobaven actualitzades després de 1609.
Les deficiències de les fonts, apuntades pel mateix autor, i el desaprofitament d'altres complementàries, com ara la correspondència entre la casa i els seus administradors o altres documents notarials, llasten un tant l'estudi des dels seus inicis. Aquest tampoc no aprofundeix gaire en els contractes i les relacions de producció. Ben és cert que l'autor explicita els límits del seu àmbit d'estudi. No pretén entrar en l'evolució de la distribució de cultius, la producció i els preus agraris o en els mercats i el comerç, qüestions que deixa per a altres estudiosos. A estes altures, tanmateix, si més no, hauríem de comptar amb conclusions menys provisionals i més concloents sobre les matèries tractades en la mida que es compta amb possibilitats de comparació i contrast amb altres ciutats i senyories.
Una de les qüestions que, finalment, ens planteja aquest llibre (no sols aquest, sinó el veritable estol de noves investigacions locals) és de caràcter alhora epistemològic i de comunicació del saber, dins i fora de la comunitat científica. A hores d'ara, ben és cert que treballs com aquest mostren una maduresa notable dels processos de recerca històrica. Tanmateix, si bé les investigacions locals són útils per incorporar-les a un corpus global de coneixement empírico-científic, no sempre ho són tant per escampar i divulgar una visió renovada del passat. Cap a quin dels pols s'haurien d'inclinar les inversions locals en publicacions i investigacions? Ben bonic seria intentar de combinar ambdós aspectes, però la realitat és que, malgrat la correcció amb que autors, com el mateix Grau, s'expressen, difícilment poden arribar aquest volums a copsar l'atenció d'un públic mitjanament estès, fora dels especialistes i voluntariosos. Amb la qual cosa, les 'noves' formes de fer història difícilment competeixen amb l'efectivitat de les 'velles' cròniques com ara la encara no superada de Roc Chabàs per a Dénia, que continua sent un 'best seller' de la història local. Fer la casa sencera, i no sols els fonaments i l'estructura, hauria de ser un objectiu assumible per investigadors de la talla del mateix Grau. Cal no renunciar al camí cap a la globalitat i la tan cantada història total.
Indirectament, el llibre convida a retornar a la qüestió política des d'altres pressupòsits diferents als de la pura història institucional o de les elits. La mesocràcia que dibuixen els capbreus i padrons, la bicefàlia comarcal Xàbia-Dénia, la canviant administració senyorial i la seua relació amb les autoritats borbòniques o el 'desdoro' en què es tenia no pertànyer a la casa reial són tan sols alguns dels aspectes tangencials del treball que mereixen noves i millors aproximacions. I, en un sentit més vitalista, també el sentiment antisenyorial, expressat en l'alegria ciutadana i els actes simbòlics del 1804.
En el pròleg de Jesús Millán s'apunta també la idea de creixement desigual com a una de les possibles claus per explicar la sorprenent història d'aquesta comarca, adés enfonsada, adés en el zenit del comerç internacional. Una evolució, evidentment, parella al canvi dels mateixos conceptes de propietat, política o estat. Junt amb el prologuista, ens remitim a l'esperança de noves embranzides en la coneixença d'aquestes terres de les Comarques Centrals Valencianes. En qualsevol dels casos comptem, ja, amb uns bons carreus per a la nova casa.
Jesús E. Alonso
Per a Recerques