Francesc-Andreu MARTÍNEZ GALLEGO
Lluís Mayans i Enríquez de Navarra (1805-1880). Liberalisme
moderat, burgesia i estat.
Ontinyent: Ajuntament i Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida, 2000.
És de preveure que, passada la ratlla del 2000, es potencie i s'eixample
el camp de la història contemporània. Pam dalt, pam baix, la que
va des de la Guerra de Napoleó fins l'actual monarquia parlamentària.
Una mostra fefaent de com anem millorant el coneixement del segle XIX i dels
seus personatges és aquest llibre, el qual ajuda a eixir de les ràncies
tradicions erudito-conservadores.
Malgrat que el seu nom ens puga fer pensar en un noble de l'època feudal, ens trobem davant d'un burgès que va formar part de la primera línia en el món polític liberal-moderat del XIX. Durant molts anys, des de 1846 fins a la seua mort, Mayans va ser 'l'amo' del districte electoral d'Ontinyent-Albaida, a més de tenir interessos en altres llocs com a Oliva, a la Safor. La seua influència no s'esgota ací, però. En el mateix dilatat període va ser un puntal de la burgesia valenciana a Madrid, arran del seu enlairament de la ma de Nicolau Maria Garelly. Bona mostra d'això va estar l'ocupació del ministeri de Gràcia i Justícia (1843-1846) o la presidència del Congrés de Diputats entre 1849 i 1852, de la mà del famós espassot Narvàez. Des del seu exercici de ministre va elaborar la 'Ley de vagos' (clarament repressiva) i va practicar una política d'acostament a una Església ferida pel procés desamortitzador, del qual Mayans i els seus amics eren beneficiaris. En el món dels negocis, fortament lligat a la política, Mayans va ser president de la companyia del ferrocarril Almansa-València-Tarragona, promoguda per Josep Campo. Tot i això, va fracassar en el seu intent què la línia cap a Madrid passés per la Vall d'Albaida.
Per a fortuna de l'autor i nostra, aquest llibre beu tant d'arxius públics com de documentació privada. Tal és el cas del mateix arxiu personal de Mayans o el del gran cacic provincial Ciril Amorós. Aquesta circumstància i el fet què Martínez Gallego va realitzar la seua tesi sobre el quinquenni odonnellista (1858-1863) fan que ens trobem davant una obra amb un alt grau d'exhaustivitat. No tant pel que fa la vida personal del biografiat sinó, sobretot, al voltant de les circumstàncies i relacions polítiques en que va navegant a cada moment. Així, al seu voltant, ens apareix tota una plèiade de personatges que ens poden ser familiars: el seu cunyat, el comte de Torrefiel, i el seu nebot, Enric Puigmoltó (amant de la reina Isabel); el mateix marqués de Campo, els Vallier de València-Gandia, els Bertran de Lis de Xàtiva-València, el comte d'Alcoi, Federico Roncali, i així un fum d'aquells personatges que conformaven la influent burgesia que ens governava. És clar que no era la que hagués volgut identificar Joan Fuster, però sí la classe ben travada que des dels seus lligams i feus autòctons conqueria despatxos, ministeris i concessions avantatjoses a Madrid.
Mayans, aveïnat a la capital d'Espanya, era el gran enllaç d'aquests burgesos amb la maquinària estatal i la premsa conservadora madrilenya. Des de les sues primeres armes en la milícia nacional, en la seua època d'estudiant de dret a València, passà prompte als rengles del moderantisme. Això no li impedí participar en la maniobra de la formació d'un gran partit 'centrista', la Unió Liberal, el govern del qual, amb 0'Donnel, va reportar uns anys d'estabilitat política. Després d'aqueixa experiència, en els darrers anys del regnat d'Isabel II i, encara més, després del sexenni revolucionari (1868-1874), s'arrenglerava amb els sectors més ultraconservadors. Participà de la restauració alfonsina, però no en la línia canovista sinó amb els intransigents moderats històrics de Ciril Amorós, entre els quals es trobava el marqués de González, Joan Baptista Vallier.
El llibre constitueix tot un repàs a la política general del segle a través de la correspondència exhumada als arxius esmentats. És una obra ben treballada en la que es troba a faltar un tractament més acurat de l'entorn familiar. Estranya, altrament, que no tinga en compte les aportacions d'investigadors que han estudiat personatges d'època i trets molt semblants: com ara Just Serna, Anaclet Pons i Jesús Millán. L'autor pateix, també, d'alguns tics: com ara la identificació injustificada entre colons (arrendataris) i emfiteutes (posseïdors del domini útil) o la repetició automàtica de certes tesis com la de la proletarització imparable que, en la pràctica, no acaba mai de consumar-se de forma general.
Aquestes observacions, però, no lleven perquè tinguem davant de nosaltres un escrit fet amb correcció i un material biogràfic important per a la història de les nostres comarques. Altrament, un encert des del punt de mira editorial.
Jesús E. Alonso
Per a Comarques Centrals-Levante-EMV