ROMERO I LLOPIS, Miquel A., et al.
Tres-cents anys en camí. L'església de Xeraco. 1701-2001
Xeraco: Parròquia de l'Encarnació i Editorial Afers, 2001
Aquest és, per davant de tot, un llibre d'un poble per a un poble. Una
obra d'autoria col·lectiva i d'edició conjunta, on creients i
no creients han sumat esforços. Es tractava de traure endavant un producte
ben representatiu de la història i de la vida d'una de les poblacions
de la Safor que més espectacularment s'ha transformat als darrers segles
i, sobretot, dècades. Aquest fet i el mateix recorregut que s'hi fa al
seu interior sembla dibuixar-nos una particularitat remarcable d'aquesta població:
la forta tradició de cooperació entre l'element civil i l'eclesiàstic.
Sens dubte, una de les qüestions que més ha marcat la història eclesiàstica de Xeraco és la seua secular dependència de la parròquia de Xeresa. Després de l'etapa medieval, en la que Santa Maria de Gandia duia la direcció espiritual, el 1535 es creava una rectoria de moriscos, però uns anys més tard (1574) s'annexionava a Xeresa. En el camí cap a l'autonomia, era el consell general, representatiu de tot el poble, el qui decidia alçar un nou temple més digne i capaç. Inspirat en l'església de Santa Maria de la Valldigna, segons apunta Vicent Pellicer, la seua fàbrica, de 1701, és la que ara es commemora.
Durant el segle XVIII, especialment a la seua segona meitat, es produïa la gestació d'allò que Francesc Torres nomena una 'consciència política del comú del poble', forjada en bona part amb la gran tasca -material i jurídica- de colonitzar les marjals, arrodonir el terme amb la partida de les Marines (abans de Gandia) i oposar-se a la senyoria ducal.
En el trànsit al segle XIX es reforçava la pressió del poble i de les seues autoritats per tal d'aconseguir la residència permanent d'un vicari. Mentrestant, i des de 1740, el mateix comú, amb la seua pecúnia, s'havia procurat els serveis d'un prevere. El 1833 començaven a elaborar-se llibres parroquials propis i, finalment, el 1897 s'encetava l'expedient de creació canònica de la parròquia, la qual va tenir lloc el 1902.
Evidentment, aquests traços elementals van tractats i completats des de perspectives molt diverses. S'hi parla, per exemple, dels campanars i de les campanes: el campanar nou fou construït en el segle XX (1903, 1921), al temps que, miraculosament i de forma lloable, es respectava l'antic. El temple s'eixamplava també el 1922 per a patir una destrucció parcial tot just abans de començar la guerra civil, a l'abril de 1936. Després de la guerra, sobretot entre 1951 i 1953 es produïren unes altres obres importants, amb l'aportació de jornals de tots els veïns. Sobre les campanes i el seu repicar també hi ha unes col·laboracions ben suggerents.
Finalment, però no per això de forma secundària, cal al·ludir al caràcter pastoral de la iniciativa, la qual projecta la parròquia de Xeraco cap al passat però també vers el futur, vers els seus feligresos i cap a la societat en el seu conjunt. Un encert del rector actual, Miquel Agustí, que ha sabut connectar amb els elements culturals més inquiets que han dinamitzat la vida cultural de la població des de fa ja anys.
Són de gran significació i profit les narracions i sinceres reflexions que aporten els diversos rectors que han estat titulars o han tingut especial connexió amb la parròquia. Com la de Jaume Pellicer, que ens conta dels seus intents per combinar les tradicions locals amb les noves orientacions del concili Vaticà II.
L'obra es completa amb textos del canonge Sanchis Sivera, d'Antoni Martí, i una reproducció de gojos i de l'himne al Santíssim Crist. Tampoc no hagués estat malament una referència, per mínima que fos, a les fonts i la bibliografia utilitzades. Al capdavall, una obra humil en el mitjans, alhora que lloable i exemplar.
Jesús E. Alonso
Per a Levante-La Safor