Manuel MARTI (coordinador)
D'Història Contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E.P. Thompson (1924-1993).
Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura, 1993.

Aquest, com diu el mateix títol, és un homenatge casolà fonamentat en les virtuts de l'agraïment i la intel.ligència; està fet, però, des d'una voluntat de superar la visió local, segons la qual sobrarien aquells textos que no fan una referència directa al lloc i/o la causa estricta de l'editor. En aquest sentit, tant el coordinador de l'obra com la Societat Castellonenca de Cultura donen un bon exemple a seguir. Perquè, de vegades, tot i que ens resulte dur reconéixer-ho, es confon fàcilment el sentiment local o fins i tot nacional amb l'estretor provinciana.

Edward P. Thompson, historiador anglés, rara avis en el seu context cultural, ha segellat el treball de molts universitaris valencians i constitueix tot un paradigma del que és un intel.lectual tan llunyà de l'ortodòxia purista com proper al compromís social i polític.

Al bell mig de la proliferació de noves branques que han contribuït a diversificar el vell arbre de la història pot haver, i hi ha, de fet, una certa confusió. E. P. Thompson és sens dubte un bon exemple de com les ambicions explicatives no tenen perquè esgotar-se en un panorama de deficient qualitat teòrica, especialment aplicable a un munt d'investigacions locals i comarcals.

Thompson no solament ha estat un coneixedor i descriptor de la formació de la classe obrera a Anglaterra. Ha estat un punt de refrència en allò que és mantenir una necessària tensió recíproca entre els instruments conceptuals i els materials empírics.

Després d'una llarga etapa en què han predominat les anàlisis esquemàtiques i quantitatives esdevé molt important humanitzar i donar el relleu que cal als subjectes de la història. La relació que unia la història de les estructures amb les actituts i els esdeveniments del passat ha deixat de ser evident. Els homens i dones som, al capdavall, els veritables protagonistes en la mida en què optem i prenem unes o altres decisions.

Precisament per això no és gaire saludable que avui se'ns escolen un bon grapat d'aparentment noves interpretacions que, sense declarar-ho, ratllen la teleologia. En comú tenen considerar la societat capitalista com a l'única possible: el model implícit respecte al qual les societats es trobaran en un estadi de major o menor modernització i/o tradicionalitat.

Si no volem caure, però, en la simple legitimació d'allò que finalment s'imposà, caldrà mirar cada conjuntura històrica amb ulls crítics: amb ulls realment històrics, que tracten de reviure i reconstruir una situació amb la major fidelitat i temporalitat possibles. Hom hauria de tractar d'arribar als mòbils i als criteris dels protagonistes desapareguts tenint en compte que sempre es pot actuar de més d'una forma. Caldria esbrinar perquè es va prendre una opció i no una altra. Hauríem d'apartar, en canvi, els prejuís que ens porten a parlar d'immadureses i a erigir-nos en jutges parcials.

En el seu estudi introductori, Jesús Millan és qui planteja aquest ventall de problemes arran de la figura de Thompson. De fet, és el treball que segueix i reelabora més de prop les aportacions de l'homenatjat.

Isabel Burdiel i Maria Cruz Romeo reflexionen, de la seua banda, entorn de la importància del llenguatge de les fonts històriques: allò que finalment roman i que, al capdavall, no és més que una gran metàfora d'allò que tractem de conéixer.

Ambdues autores plantegen com el mateix llenguatge, també, hauria de ser objecte d'investigació sense que la seua hipervaloració, tanmateix, ens faça caure en el nominalisme. És important allò que ens volen dir perquè, tant el llenguatge de les fonts com la pròpia veu narrativa de l'historiador configuren i afaiçonen el nostre coneixement.

D'un forma intel.ligent, Manuel Martí ha se.leccionat per a la resta del llibre un recull de temes i persones que estan vinculats al nostre diari quefer historiogràfic. Tots, però, tenen la qualitat de ser esperonadors en la búsqueda de noves perspectives. Com s'escau i és motivador, tots els autors ens mostren l'espina que tenen clavada i que els fa continuar en el camí difícil i esvarós de la recerca

Com és normal en aquests casos, Javier Navarro es queixa de la marginalitat del tema que estudia: l'anticlericalisme. Cal tenir en compte, no obstant, que si bé aquest és clau en la nostra història contemporània, avui el fenòmen ha perdut vigència. En tot cas seria interessant, això sí, preguntar-se per les causes de la seua pràctica desaparició (com també de la seua conformació, llarga i complexa).

Navarro fa un bon intent per tal de superar la mera consideració de l'anticlericalisme com a quelcom il.lògic i passional. Aqueixa explicació és clarament insuficient per a un historiador. D'un costat, arreplega les aportacions de Barbat i Estivill, que introdueixen el factor cultural i educatiu, i de l'altre té en compte les perpectives de Manuel Delgado, qui repensa els valors simbòlics i contrarituals dels anticlericals. La introducció de la categoria de gènere (Església i dona són termes inseparables) i una major atenció al propi discurs eclesiàstic són algunes de les propostes finals que realitza per entendre l'existència, durant tants d' anys, de dos móns enfrontats.

Joan J. Adrià té la valentia de ser historiador i endinsar-se en la història de la cultura popular : un terreny en veritat propici per a construir una història que es vol renovada per la seua atenció vers els absents de la història tradicional.

El mateix Martí ens presenta un treball que posa el dit sobre la nafra de la poca atenció que ha merescut l'actuació política dels grups socials agraris. Acostumats com estem a pensar que els protagonistes de l'actuació política són propietaris, advocats o, a tot estirar, artesans, no hem acabat de caure en la importància de l'actuació política dels primers.

A Castelló de la Plana - i a gran part del País-, de ser comparses dels partits dinàstics, les opcions catòliques agraristes passaren en el XX a ser la principal alternativa al republicanisme. En qualsevol cas, calia posar de manifest la complexitat de l'evolució de les estructures agràries del regadiu valencià i llur participació en la política urbana. Llauradors i jornalers jugaren les seues bases. A través del catolicisme social -que no sempre els controlava com voldria- o bé a través del republicanisme.

Vicent Gabarda estudia la repressió posterior a la Guerra Civil de 1936-39 en l'espai castellonenc: tant en el bàndol republicà com en el franquista. De forma esgarrifadora, les xifres d'un i altre bàndol s'aproximen. Amb tota evidència i al bell mig de la voràgine guerrera, les paraules d'Indalecio Prieto (no imitéis esa conducta: os lo ruego, os lo suplico!) van caure en sac foradat.

A tall de nota crítica, potser cride l'atenció el fet què moltes de les col.laboracions que s'hi inclouen en aquest volum volten la guerra i els seus efectes. Paradoxalment, però, no s'ha fet esment de la important activitat de Thompson com a militant pacifista, com tampoc no se li ha fet cap ressenya biogràfica, per breu que siga.

Tot i així, el conjunt resulta motivador i bo de llegir. Fonamentalment perquè els autors són historiadors vius, combatius i allunyats dels academicismes endormiscadors. D'alguna forma ens esperonen per buscar nous camins en la repetitiva i de vegades estèril història local.

Jesús E. Alonso

Per a Afers

<<<TORNAR