VELLS I NOUS PAISATGES

Jesús E. Alonso (Ròtova, 2003)

Allò que veien els nostres ulls no és el mateix que ara contemplem. Ni el que podran mirar els nostres fills. Per a bé o per a mal, tot canvia.

Quan Josep Balaguer i de Boïl venia el 'seu' lloc de Ròtova a Josep Faus, el 1696, el poble estava format per unes 25 cases; rendava unes escadusseres 300 lliures, pagadores per Sant Jaume i per Nadal, i els seus senyors l'havien venut repetidament al llarg del segle. Aquells moments no eren, precisament, dels més brillants de la història i Ròtova no era cap joia per als seus amos. El senyor, potser davant la impossibilitat material dels mateixos veïns, era qui s'encarregava de fer les obres necessàries i conservatives de totes les cases. Com també del forn, de l'almàssera i de la casa de senyoria, on s'havien de portar les rendes i collites; o les gallines, per Nadal. El senyor també es comprometia a fornir fusta, calç, algeps, rajola, teula i altres pertrets, a més de pagar el mestre d'obres: una càrrega considerada onerosa. El terme es trobava limitat pel monestir de Sant Jeroni i per altres llocs de senyors poc disposats a alienar-los. El prior de Sant Jeroni, a més a més, exercia una gran influència sobre Castellonet i Almiserà. Amb aquests veïnatges, es feia ben difícil qualsevol intent expansionista.

© Paco Sastre

Segons el testimoni valuós de notaris i doctors en drets, el terme era molt curt, de mala calitat y està entre montañes, de manera que encara que en ell volgués gastar lo señor, no dona de si... Té menys heretats que casses y estes curtes (i) poca horta. L'aigua s'havia de poar fora del poble i a la part que fitava amb Palma, tot eren erms i secans (1). Les oliveres eren les protagonistes i l'oli la producció més important. La seua meitat era per al senyor, però era a càrrec del vassall fer-lo, així com portar-lo a la casa de senyoria. Les altres collites partien al terç i al quint. Per acabar-ho d'adobar, el senyoriu era de baixa jurisdicció i calia pagar peites: es depenia de la jurisdicció suprema dels marquesos d'Aitona, senyors del castell de Palma.

Fa un segle i mig, quan ja desapareixia el jou senyorial del qui havien guanyat el títol de comtes de Ròtova, va venir l'expansió imparable de la vinya moscatell, magistralment descrita per Josep Costa Mas (2) i particularment estudiada, a Ròtova, per l'historiador de la vinya i el vi Juan Piqueras Haba. La febre per la producció para-industrial de la pansa havia format una gran taca verda de ceps, composada pels pobles de la Marina, la Safor i la Vall d'Albaida: l'exportació s'adreçava cap Anglaterra i Europa a través del port de Dénia. Fins i tot, la pansa va ser una de les excuses més importants per a la construcció del port de Gandia amb capital anglés. La verema i la frenètica activitat que comportava l'escaldat i assecat marcaven el ritme d'unes vides on el breu estiueig trencava els ritmes monòtons del camp, afavoria les relacions amicals i de festeig i, amb alguna pluja sobtada, marcava el 'tempus' de les festes dels pobles (també del nostre).

Després, arribava la revolució del rec i del tarongerar, de tots coneguda, per a, finalment, arribar a les hores d'ara. Acceleradament, maquinalment, veiem com desapareixen les sèquies on xapullàvem, les basses on nedàvem, els sequers on s'escaldava la pansa i s'apilaven els canyissos; o la mateixa casa dels iaios. De la nostra vista desapareixen la cova on ens amagàvem per jugar, el cim de la muntanyeta que escalàvem a les vesprades. Si no s'han esvaït, tots aquests records i símbols, prompte ho faran. Potser ho veiem venir des de feia unes dècades. Potser, però, no esperàvem un canvi tan sobtat, tan conjuntat i tan desmesurat.

De forma paradoxal, aquesta transformació que menja metres quadrats, camins i bancals, revaloritza la història. El passat desapareix davant dels nostres ulls molt més apresa del que ho fan les vides dels nostres vells que, segurament, no esperaven mai veure el que estan veient. I, potser algun dia, ens entre la dèria de col·leccionar, de recordar, de turistitzar o museitzar uns noms i uns costums que s'esmunyen i que, desesperadament, algun jove filòleg tracta de capir, fixar, estudiar, acaronar. Potser algun dia podrem contemplar uns trossos d'aqueix passat. Ni gloriós ni penós, però nostre. I, potser, plorem. Quedaran algunes fotografies esgarrades, alguns murs, algun indici d'allò que fou.

Potser algun dia ens sentim orgullosos d'aquest nou paisatge que 'ens construixen'. O potser ens penedim. En tot cas, contemplar i parar-se a pensar hauria de ser no solament una virtut monàstica. També de l'avui i del demà.

NOTES:

(1) Aquests professionals i intermediaris eren ineludibles per a qualsevol transacció; tant per a les informacions, com per a la negociació i per al mateix escripturament. En aquesta ocasió es tractava de Galceran Bolada (assessor de senyors alfonsins), Francesc Ferrer i Ros (advocat de la baronia de Palma i Ador) i Josep Sanchis, tots ells habitadors de València. També hi havia el testimoni del prevere Doctor Francesc Vidal, qui tenia casa i heretat del son pare i son avi a Ròtova. La font d'on provenen les cites és Arxiu del Regne de València, Reial Audiència, Processos, part 3a, núm. 190.

(2) Josep COSTA MAS. El marquesat de Dénia. Estudio geográfico. València: Universitat, 1977. PIQUERAS HABA, Juan. La vid y el vino en el País Valenciano. València: Institució Alfons el Magnànim, 1981.