LA FALZIA, LA VEU DELS POBLES SILENCIOSOS

La Gramàtica valenciana raonada i popular

 Abelard Saragossà

Universitat de València

©

A fi de fer-se una idea general de la Gramàtica valenciana raonada i popular (Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2003), podem dir que els dos objectius que té són millorar la manera d’ensenyar el valencià i divulgar la normativa lingüística d’una forma més adequada. Per a aconseguir-ho, el primer mitjà a què he recorregut és donar confiança als valencians en la llengua viva i en la personalitat del nostre poble. Això possibilita un objectiu important: divulgar la normativa d’una manera positiva, cosa que evita les negacions i el perill de l’autoritarisme. La difusió de la Gramàtica valenciana també pot incidir en l’ensenyament perquè procura justificar les regles de la normativa. Per una altra banda, el manual fa que els lectors prenguen consciència de les diferències enormes que hi han entre el valencià i el castellà, cosa que, a més d’augmentar l’admiració pel valencià, també dificulta que canviem paraules i construccions valencianes per les del castellà. Finalment, el darrer mitjà són les abundoses aportacions teòriques, les quals permeten explicar la teoria lingüística d’una manera simple i clara. Vegem de més prop com són els objectius i els mitjans exposats.

 Primer objectiu: augmentar la confiança en el valencià

Les gramàtiques no focalitzen habitualment la llengua parlada col·loquial, sinó la llengua escrita culta, cosa que obliga de tant en tant a rectificar la manera de parlar dels lectors. En canvi, el manual que presentem fa el contrari: per ací i per allà, anima els valencians a continuar parlant com ja parlem. Per a entendre per quines raons la Gramàtica valenciana defén ben sovint l’actuació lingüística dels valencians, hem de tindre en compte que un membre d’un poble lliure té, en general,  més confiança que un membre d’un poble dominat, que pot desconfiar d’ell mateix i del seu poble com a conseqüència de la situació social adversa en què viu. Eixa característica social implica que, si un lingüista valencià escriu una gramàtica per al públic general, la primera finalitat que s’ha de marcar és parlar d’una manera tal, que done confiança als lectors en la seua forma de parlar el valencià.

Per a aconseguir eixe objectiu, el mitjà a què recorre la Gramàtica valenciana és demostrar que les característiques més bàsiques de la nostra llengua apareixen quan parlem quotidianament amb els familiars o amb els amics. En efecte, eixe resultat implica que el cor de la llengua apareix en la comunicació col·loquial. De més a més, la llengua culta ha d’arreplegar fidelment eixa part bàsica i l’ha de respectar, cosa que facilita que els valencians ens identifiquem amb la llengua culta, que és un sentiment necessari per a aconseguir que la normativa lingüística siga assimilada i practicada.

En realitat, eixa manera de fer una gramàtica respon a l’abecé del valencianisme, que no és cap altre que promoure els valors valencians. I, entre eixos valors, destaca no només la llengua pròpia de la societat valenciana, sinó també la forma de parlar-la.

 El valencià del carrer a voltes és més adequat que la llengua escrita

La defensa de la llengua popular també es fonamenta en el fet que, en eixe registre, hi han paraules i construccions més adequades que les que trobem en una part de la llengua escrita, la qual a voltes es separa, innecessàriament, de la llengua del carrer alhora que es supedita, injustificadament, al castellà. En realitat, el manual proposa un valencià que és tan natural i assimilable com genuí i normatiu, cosa que també impulsa els lectors a sentir-se satisfets de la llengua pròpia del nostre poble. Ben mirat, la identificació i la satisfacció són dos sentiments necessaris per a aconseguir que els valencians ens recuperem com a poble. Com és natural, he intentat arribar a un equilibri entre la defensa de la llengua viva i la conservació del valencià clàssic, ja que els pobles civilitzats procuren mantindre les aportacions dels seus predecessors sempre que eixa fidelitat lingüística no trenque la comunicació en els nostres dies.

Una gramàtica que intenta ser raonada i, per tant, comprensible

Les gramàtiques no són gens populars perquè sovint usen térmens teòrics o bé sense caracteritzar-los, o bé definint-los d’una manera inintel·ligible. En efecte, si una gramàtica explica malament què volen dir les paraules que indiquen conceptes de la teoria lingüística, no serà possible que els seus lectors la puguen entendre i, com que no li agrada a ningú llegir coses que no entén, és natural que hi hagen tantes persones que desconfien de les gramàtiques, sentiment que arriben a tindre no pocs dels mateixos alumnes de les Facultats de Filologia. Pel que fa a la Gramàtica valenciana, també en eixe aspecte és prou diferent de molts manuals actuals. Una de les novetats és que el llibre caracteritza tots els conceptes que usa de la teoria lingüística, els quals intenten aparéixer d’una manera ordenada i metòdica (sobretot els fonamentals). Finalment, opine que les definicions proposades són en general simples i fàcils de comprendre.

El contingut de la gramàtica

El primer capítol conté una exposició dels fonaments de la teoria lingüística, operació que fa veure als lectors que les llengües són el resultat d’interpretar el món en què vivim. El segon capítol fa una descripció i una defensa emotiva del valencià tradicional. El tercer es marca l’objectiu d’aconseguir que els lectors perden la por a la normativa lingüística. El mitjà usat és explicar els pronoms febles d’una manera tal, que desmitifica la creença que eixes paraules són pràcticament incomprensibles.

Els tres capítols darrers estan dedicats a la fonologia, a la morfologia i a l’ortografia. En el cas de la morfologia, trobareu que les formes verbals del valencià col·loquial no són caòtiques (com a voltes pensem), sinó tot al contrari. Encara més: descobrireu que, dins dels verbs de la segona conjugació, el poble nostre està fent un treball enorme, ja que, partint d’un conjunt de verbs que no tenien cap model, ha anat creant a poc a poc una conjugació nova. El capítol dedicat a l’ortografia explica uns prejudicis que, encara en els nostres dies, continuen perjudicant la visió que tenim sobre el valencià. A banda d’això, eixe capítol demostra que les regles d’accentuació es poden explicar d’una manera més simple de com es fa habitualment. També apunte que, amb uns quants canvis (molt pocs), podríem arribar a un sistema d’accentuació assimilable, ja que a l’actual li passa igual que al sistema del castellà: que no l’assimilen els parlants de cultura mitjana, que són els destinataris fonamentals de la normativa lingüística.

El tema de la unitat lingüística

D’acord amb l’ús secular del poble nostre, he usat el terme valencià. L’àmbit lingüístic considerat amb eixe nom és el que apareix descrit en la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: el sistema lingüístic que ocupa els territoris de les Illes Balears, de València i de Catalunya. El camí que he practicat és inductiu: arribar al conjunt del sistema lingüístic partint de l’entorn dels lectors. Quan hi han variacions internes, he començat per les formes valencianes vives (com ara els adjectius molt, poc, prou i massa) i, en acabant, he introduït les formes extingides o d’uns altres parlars (en l’exemple anterior, gaire i força). Podríem dir que he seguit la proposta del lingüista valencià Josep Giner, el qual focalitzava els parlars valencians i, des d’ací, mirava els parlars balears i els catalans. Eixa manera d’actuar, a més de ser una aplicació del principi pedagògic universal que l’ensenyament ha de partir de l’entorn de l’alumne, també aconseguix dos objectius lligats. En primer lloc, mostra tant els punts en què hi ha unitat lingüística entre els parlars valencians, balears i catalans, com els punts en què hi han divergències. En segon lloc, el camí inductiu evita l’aparició de complexos d’inferioritat, als quals els valencians (igual que els balears i els catalans) som propensos com a conseqüència de la marginació lingüística, cultural i política que hem patit en els últims segles davant del centralisme.

Destinataris de la Gramàtica valenciana

He concebut la Gramàtica valenciana tenint en compte els anhels i les preocupacions que veig en els carrers valencians. La intenció de l’autor és que l’obra siga útil per a solucionar problemes dels nostres dies i per a satisfer desitjos socials. I tot sobre la base de procurar ser objectiu, és a dir, fonamentant-me en dades lingüístiques concretes i en argumentacions.

Pel que fa al resultat, podran treballar aquesta gramàtica la immensa majoria d’ensenyants, de correctors i d’escriptors o locutors. I no només ells. En efecte, la Gramàtica valenciana, a més de ser assimilable per a un lector atent de cultura mitjana, crec que també agradarà als valencians normals i corrents, ja que els augmentarà el sentiment de valencianitat. En realitat, he escrit la gramàtica pensant en aquells valencians que, encara que siga d’una manera fosca i vacil·lant, es senten valencians i volen que la llengua pròpia del seu poble siga un dels factors que integren la seua personalitat. La Gramàtica valenciana té la pretensió de ser compresa, acceptada i assimilada en les llars valencianes. Espere que, des del punt de vista dels sentiments, els beneficiaris més grans seran els valencians que s’atreviran a llegir la gramàtica d’una manera reflexiva.

En el cas que eixa possibilitat es materialitze, el desig que expressa la dedicatòria del manual es convertirà en realitat: ser un llibre que naix del poble valencià i que vol arribar a aquells que pensen que el valencià és un dels mitjans necessaris per a aconseguir que els valencians recuperem dos sentiments interdependents: la consciència plena de ser un poble i la voluntat decidida de dirigir la nostra pròpia societat, cosa que equival a ser responsables del nostre destí. Ben mirat, eixe objectiu és, per a tota persona i per a tot poble, una condició indispensable per a viure d’una manera digna, lliure i solidària.