|
LLOCNOU DE SANT JERONI
Intervenció
en el temple parroquial de Llocnou de Sant Jeroni
Rafael Garcia Mahiques
 |
|
© Paco Sastre
|
El temple parroquial de Llocnou
de Sant Jeroni és una construcció del
segle XX, una obra planificada en l'any 1951 per l'arquitecte
Pablo Soler Lluch d'acord amb uns paràmetres
purament classicistes, inspirats en l'academicisme divuitesc.
El criteri inspirador del projecte era d'allò
més simple: fer una església nova segons
el model més corrent de les esglésies
valencianes, o de les esglésies de la contornada,
un llenguatge que fora fàcilment assimilable
per la massa dels fidels. Diguem-ho en altres paraules:
es va tractar de fer una església "tradicional"
a fi de què la fe pogués perviure d'acord
amb les formes tradicionals del món rural. També
podría dir-se que es tracta d'un projecte típic
d'un temps també molt especial: l'època
del general Franco. 
El resultat del projecte, dut
a execució entre els anys 1951 i següents,
va ser un edifici molt peculiar que realment poc tenia
a veure en realitat amb els criteris estilístics
que originàriament l'inspiraven: va resultar
una cosa completament diferent. Encara ressonen els
judicis d'un critic prestigiós, com era D. Alfons
Roig, que en ser preguntat allà a finals dels
anys seixanta, quina era la millor solució per
al teginat de l'església, els presents van haver
d'oïr amb estupor que la millor solució
era "deixar que es veiéssen les estrelles".
És evident que Don Alfons -enemic com sabem de
l'arquitectura de segell franquista-, no volia dir altra
cosa que: és tan desgraciada l'obra que no té
cap solució.
Aquesta anècdota no és
banal. Reflecteix una realitat que és aquesta:
el projecte, d'acord amb els seus paràmetres
intencionals, ha estat un fracàs rotund. Ara
bé no necessàriament s'havia de compartir
aquella opininió tan radical de D. Alfons Roig
-típica també de les idees estètiques
d'aquell temps postconciliar-, la qual ha tingut el
seu pes específic i ha estat causa principal
d'un sentiment bastant generalitzat de decepció
i desamor entre la població cap a un edifici
que, no cap dubte, és la joia arquitectònica
més preada que ha produit aquesta població
de La Safor en el segle XX. És evident que els
llocnouïns -entre els quals es troba qui subscriu
aquestes línies- hem estat molt ressignats a
la decepció. En la meua opinió, tot açò
éra injust: s'havia de poder eixir d'aquesta
situació de complexe; s'havia d'aconseguir que
la gen de Llocnou estigués contenta i orgullosa
de tindre i mostrar una Església digna, bella
i acabada.
És així com aplegats
a la darrera dècada del segle XX, una iniciativa
popular, sorgida de forma espontània, va voler
emprendre la rehabilitació de l'interior, centrant-se
en concret en donar un algún tipus de solució
al sostre interior. Això va constituir l'espoleta
que va desencadenar una reflexió profunda al
voltant de la intervenció integral en el temple,
el qual tenia dos fites essencials, les quals han estat
acomplides feliçment: la intervenció en
l'interior i la rehabilitació/construcció
del campanar.
 |
|
© Web personal
de Rafa G. Mahiques
|
Ambdues coses s'han fet a partir
del mateix criteri, que resta explicat millor en els
capítols específics que dediquem a cada
cosa. La clau d'aquest criteri ha resultat també
senzilla, encara que el procés de la seua definició
i concreció no ha estat gens fàcil: hem
tractat en tot cas d'allunyar-nos de tot allò
que ha estat el criteri intencional neobarroc o, en
el seu cas, neoacademicista, que en el seu moment, en
l'execució efectiva, no s'havia aconseguit de
forma satisfactòria. Aquest llenguatge, no obstant,
ha quedat reduït de forma exclusiva als elements
mobles, degut a què s'ha conservat i es manté
en ús un bon patrimoni moble -en especial, les
imatges devocionals-. En l'interior, se li ha tret partit
decoratiu als elements estructurals: l'armadura de ferro
ha quedat a la vista i, en l'exterior, tot allò
que ha requerit nova construcció, com ara el
conjunt format pel cos de campanes i remat del campanar,
s'ha replantejat de nou, tractant de trobar un just
equilibri entre ruptura i integració en els elements
construits en els anys cinquanta.
Però invite al lector a
observar amb més detall tot açò.
(Tornar...)
(Font: Web
personal de Rafael Garcia Mahiques.)
|
