Àngel
Custodi.
Balbastre, generacions de guardes des de 1890.
 |
|
Les primeres
generacions de Balbastre, en una foto antiga
// LP
|
Sónia ValieNte. València
Alfauir, 1890. Bautista Balbastre
entra a treballar en el monestir de Sant Jeroni de
Cotalba. Encara no ho sap, però serà
el primer de tota una saga de cuidadors d'aquest conjunt
historico-artístic del XIV i que gaudeix de
la total confiança de la família que
el va adquirir, els comtes de Trénor.
Bautista provenia d'una família
acomodada els membres del qual mai havien necessitat
treballar per a guanyar-se la vida fins que son pare
va dilapidar la fortuna familiar a finals del segle
XIX. Va ser llavors quan va entrar com a guarda del
conjunt. Mesos després, s'instal·lava
en les dependències de l'antic convent amb
la seua dona i els seus dos fills. Allí, la
família creix però la seua esposa, durant
el part de la segona xiqueta que va nàixer
en el convent, mor. Bautista es torna a casar i té
tres fills més. Els anys passen i Bautista
mor en els anys 30. "Allí es van quedar
els fills i la seua viuda, Vicenta María Miñana,
que es va quedar vivint a pesar de tindre tota la
seua família a Ròtova i va morir en
Sant Jeroni, centenària", explica Joan
Balbastre Polop, l'actual capatàs de les terres
de la finca i la tercera generació de Balbastre
que es fa càrrec de l'antic convent de Sant
Jeroni.
Juan és un home seriós,
de 72 anys i que va nàixer un 29 de febrer.
Sant Jeroni és la seua vida. I la de la seua
família. No coneix una altra forma de guanyar-se
la vida i està content que el seu "senyor"
confie en ells per a fer-se càrrec de tot durant
els mesos d'absència dels Trénor. "Quan
el senyor no està, jo sóc el responsable.
Sóc la seua mà dreta", afirma Juan
amb orgull.
I no és per a menys. Des que el seu iaio Bautista
entrara al servei de la família, els Balbastre
no han decebut. Han passat més de cent anys,
una guerra, espolis, una dictadura... I els Balbastre
han estat allí. "L'única pena que
jo tinc -diu Juan- és que els xics no vullguen
rellevar-me. Ells han estudiat i han elegit una altra
"vida". Encara que mai se sap, potser Marc,
el rebesnét d'aquell primigeni Balbastre, puga
rellevar-los. Li encanta el convent.
Quan LES PROVÍNCIES acudeix
a sa casa de Ròtova, Juan, el pare i el fill,
i la seua esposa Maria es lleven la paraula els uns
als altres. Tots tenen quelcom que dir. Sobretot el
fill de Juan, Juan Balbastre Pérez, el que
més vinculat està al convent per haver
estudiat i viscut la seua història a fons.
Allí ha passat tota la seua infància
i recorda amb especial afecte un almiz centenari.
També un arbre buit en el que jugava a Rovell
Hood u on es resguardava, en el seu interior, en les
hores baixes.
 |
|
Juan Balbastre
Pérez i Juan Balbastre Polop, en el pati
del convent // Juantxo Ribes
|
Els avantpassats.
L'actual guarda, Juan Balbastre Polop, recorda i reprén
la història del seu iaio i com son pare i el
seu oncle van prendre les regnes de Sant Jeroni quan
Baptista, el primer d'esta saga, va morir. Son pare,
Máximo, en absència del seu progenitor,
amb tan sols 13 anys, va entrar a treballar en la
dècada dels vint com a xofer dels primers cotxes
que es recorden en la província de València.
Un cotxe que encara conserven i que té com
a matrícula el número 64.
Seria anys després quan Máximo passaria
a regir el convent. "Els propietaris li van rehabilitar
a mon pare una casa en l'antiga alqueria de Cotalba,
pegada al convent i on jo vaig nàixer. Llavors
mon pare es va casar. Eren els anys 30. Just llavors
arribava la llum elèctrica a Cotalba".
Esclata la guerra i Juan, l'actual
cuidador, llavors només un xiquet, sa mare
i germans passen a habitar el primer pis d'una ala
de l'edifici. Sant Jeroni no va eixir indemne del
conflicte. Espolis, robatoris, es van requisar els
quatre cotxes dels Trénor u Juan manté
orgullós que durant tot eixe període
son pare, al tornar de la contesa, va estar allí,
gestionant-lo, mentres els "senyors" estaven
fora.
Durant la guerra, altres habitacions del conjunt van
ser cedits als jubilats de l'Asil de la Paloma de
Madrid perquè els ancians estigueren millor
atesos en una època de pobresa, crueltat i
fam.
En els anys 40, el convent paradoxalment va recobrar
el seu ús originari. Unes monges de clausura
el van habitar mentres es construïa un nou edifici
que les albergara. L'espera va durar dotze anys.
L'esplendor
En esta època quan la mare de Federico Trénor,
advocat de l'Estat, Maria Jesús, començaria
a restaurar tots els desperfectes. Va ser així
com a poc a poc Sant Jeroni va recobrant la normalitat.
I en els anys 40, explica Joan Balbastre Pérez,
Sant Jeroni de Cotalba era una miniciutat en si mateixa.
En la seua època d'esplendor podria haver-hi
treballant en les seues terres prop de cent hòmens.
"Venien de totes parts, inclús de poblacions
llunyanes en bicicletes. De Ròtova, Alfauir,
Llutxent, Quatretonda, Benigànim, inclús
algú de la Manxa. Ací hi havia molt
de treball quan encara es practicava l'agricultura
de secà i el treball no estava mecanitzat.
Llavors, res de tractors". I és que la
finca compta amb més de 2000 fanecades, d'elles
destaquen les 840 ara de regadiu i altres 1000 de
pinada. De fet, els veïns de les poblacions pròximes
acudien a la font del pati dels tarongers de l'interior
del convent a per aigua fresca per a conservar els
aliments en temps en què les neveres eren un
luxe fora de l'abast de la majoria.
 |
|
F. Sastre
|
"Porteu-vos bé amb
l'amo".
Maximino Balbastre va introduir totes les innovacions
agràries en la finca. Va ser un home entregat
per complet a Sant Jeroni, que va portar la finca
en els temps difícils, quan els Trénor
van haver d'eixir d'allí, per la guerra.
Juan Balbastre, l'actual guarda, volia seguir els
seus passos però la il·lusió
del seu antecessor era tal per continuar que tant
el senyor com el seu propi fill no s'atrevien a contrariar-lo.
"Va ser un dia quan vaig saber que era el meu
torn; mon pare tenia ja noranta anys i, un dia, portant
els comptes se la va caure el llapis de la mans. Llavors
el senyor em va dir: 'Juan ara vas el teu'".
Juan comenta, visiblement emocionat, com el comte
de Trénor li va dir que desitjava que ell fóra
el següent. "Jo li vaig dir al senyor que
jo no tenia estudis i ell em va dir que no importava,
que per a sa casa volia la meua estampa i això
és una cosa que no he pogut oblidar",
manté. "Jo sóc qui pren totes les
decisions quant a la terra, confia en mon, me'l consulta
tot i encara que sempre se sol fer el que jo li aconselle
sempre pregunta per què, això sí".
Les relacions entre ambdós
famílies són molt fluides i l'afecte
és recíproc. Així ho confirma
Maria Pérez Cardona, l'esposa de Juan, que
també sent el convent com la seua pròpia
casa. "Quan el meu sogre estava a punt de morir,
em va agarrar la mà molt forta i em va dir
que Juan anara amb atenció amb els diners del
a finca i que ens portàrem bé amb l'amo
perquè ens volia molt".
Juan somriu quan LES PROVÍNCIES li pregunta
què sent després que la seua infància
haja estat lligada a un Bé d'Interés
Cultural. Ell s'encollix de muscles i diu que ho comprén,
però que no pot deixar de sentir que Sant Jeroni
és la casa dels seus iaios.
